Dies d'hivern.

Sempre acabe parlant dels núvols. Núvols que són de cotó-en-pèl a voltes, tan blancs, esponjosos. Hi ha altres voltes que són grisos, donant-li al dia una mica de tristor. I fins i tot a voltes ploren. Altres voltes són núvols fets de neus, tan espessos que no deixen esdevinar quin és el color original del cel. I a voltes es tornen color malva, rosa, taronja, ja siga a l'ixida del sol o a la seua posta.

En eixos moments, la llum del sol em dóna pau i tranquilitat. I si estic a prop de la mar encara més. M'agrada veure les ones trencant contra les roques i tot de color taronja... olor a salobre, les pedretes baix dels peus, fent mal. I la Lluna sortint de la mar roja com una magrana.

Despús ahir, va fer un dia preciós. Un dia tan bonic com mai havia vist. Dihuit de desembre de dosmil set. De bon matí, anant cap a la faena en el cotxe, l'ixida del sol. Els núvols de neu, mossegats de taronja. La llum es filtrava entre els pins i pareixia que l'aire es poguera travessar. Donaven ganes de posar-se en conill i ballar, pegar voltes, adorar al nou dia que se'ns ofrenava. A mig dia, no vaig poder resistir la tentació. Vaig pegar més volta i vaig anar a veure la mar. Quin blau del cel!!! Quin blau de mar!!! I els núvols blancs com l'escuma. Les ones altes, debatint-se entre la vida a la mar i la mort a les roques. Les roques marrons, tan marrons, les roques del Montanyar. I els núvols... Sí, va ser un dels dies més bonics que he vist mai. Un deixos dies que hauries de passar-te el dia fotografiant-t'ho tot. Encara que a les fotografies es perda la màgia.

Gràcies per donar-me l'oportunitat de saber que l'art no es troba només als museus.